Tendresa

et cercaré a la nit

quan torni la foscor

t’esperaré desperta

et donaré la ma

et guardaré les pedres

deixarem les sabates a la porta

sortiré fora de mi

no seré, si no sóc tu

trobaré els teus ulls

ens mirarem en silenci

hi haurà calma

et dormiràs entre els meus braços

dins la casa de la pluja

no et deixaré caure                

Porto

els núvols sobre el teu coll
el llit tant gran
l’ instint als llavis
sota els llençols mossego el teu desig
sóc ferotge
rius
fora plou, però l’hivern és sua

Intocable

no veig la línia
no hi ha límits
no trobo la foscor
em desvesteixo del teu cos
construeixo el caos, sóc el caos
treva en els ulls
la tempesta em creua per dins
les fulles sobre el riu m’ofeguen
el fred em crema els llavis
camino cap a la muntanya
porto la ferida als ulls

Bellesa

em dilueixo
el teu cos nu sobre l’herba
el sol escalfa les pedres del riu
el vent és suau
tinc el silenci enganxat als dits
les mans, les meves mans són eternes
em dilueixo dins teu

Contundència

vull la teva mirada fràgil,
vull que trenquis pedres amb la teva mirada fràgil,
les meves pedres

dolor

buscar el teus ulls en uns altres
i que el meu blau es torni gel
i sentir la buidor
i morir en la mirada