Devastada

no creix l’herba sobre el meu cos

no sento caure la pluja

sóc un fil d’hivern

pesen les mirades

s’esquiven, cauen

jo tinc el teu silenci

tu el devores

a la nit,

ja no hi ha núvols sobre el meu llit

tornar endavant

lentament

per no perdre’s

                        des-equivocar-se

tardor

portaré una maleta de llibres per a tu

buscarem una casa molt blanca

obrirem la finestra sobre el llit

et llegiré lentament, cercant-te els llavis

et sentiré nua de paraules

sols l'esclat del teu riure

no hi haurà memòria

... els maniquins no tanquen mai els ulls?

Donanúvol

quan arriba la tempesta

entra dins la pluja

s'atansa a poc a poc

fa emmudir les pedres

per un instant,

torna a fer tendresa dins de la foscor

                                             

Instant

de matinada

abraço el teu cos nu

no et penso

sento, et sento en  el teu esglai

la pluja ho arrossegua tot

Enyor

quan tanquis els ulls

oberts de bat a bat

recordam folla, boja d’amor

Buidor

tanco els ulls

sento les pedres com s’enfonsen 

fràgils i lentes dins l'aigua
no puc somiar

Nu

ensenyem-nos les ferides

les agulles dins els ulls

amaguem-nos sota els llençols de pedra

tinguem por dels trons i dels llamps

abracem-nos

fem tremolar la pluja

que la terra, els camps i els boscos facin olor a tu

que la tempesta ens despulli per dins

estimem-nos

Caminant

sobre l’herba

un corriol de roselles

tinc fred als ulls

no puc tocar les flors

el camí segueix

s’endinsa dins del bosc

Abril

jo visc dins la pluja

dins uns ulls de tardor

tu ets tempesta

trista i ferotge

Tendresa

et cercaré a la nit

quan torni la foscor

t’esperaré desperta

et donaré la ma

et guardaré les pedres

deixarem les sabates a la porta

sortiré fora de mi

no seré, si no sóc tu

trobaré els teus ulls

ens mirarem en silenci

hi haurà calma

et dormiràs entre els meus braços

dins la casa de la pluja

no et deixaré caure                

Porto

els núvols sobre el teu coll
el llit tant gran
l’ instint als llavis
sota els llençols mossego el teu desig
sóc ferotge
rius
fora plou, però l’hivern és sua

Intocable

no veig la línia
no hi ha límits
no trobo la foscor
em desvesteixo del teu cos
construeixo el caos, sóc el caos
treva en els ulls
la tempesta em creua per dins
les fulles sobre el riu m’ofeguen
el fred em crema els llavis
camino cap a la muntanya
porto la ferida als ulls

Bellesa

em dilueixo
el teu cos nu sobre l’herba
el sol escalfa les pedres del riu
el vent és suau
tinc el silenci enganxat als dits
les mans, les meves mans són eternes
em dilueixo dins teu

Contundència

vull la teva mirada fràgil,
vull que trenquis pedres amb la teva mirada fràgil,
les meves pedres

dolor

buscar el teus ulls en uns altres
i que el meu blau es torni gel
i sentir la buidor
i morir en la mirada